18.10.11

Pierre Bergounioux, estil i memòria

© Marc Attali

Pierre Bergounioux va començar a publicar l’any 1984. Els seus llibres són petites meravelles: rarament superen el centenar de pàgines –amb l’excepció dels seus carnets de notes–, i poden començar a ser escrits a partir del record d’un model d’avió, de la voluntat de delimitar l’origen del pensament cartesià o de retrobar-se amb el bressol geogràfic on va créixer. És el cas de B-17G, Una habitació a Holanda i La huella, respectivament, els tres llibres que han aparegut, amb pocs mesos de diferència, en tres editorials independents que han volgut apostar per un d’aquells autors que basteix la seva obra –polimòrfica i abundant– a partir de dos pilars essencials: l’estil i la memòria.
“La sort va fer que nasqués a Brive-la-Gaillarde, un poblet perifèric situat en una zona rural pobra, retardada, que encara tenia particularitats lingüístiques”, explica Bergounioux, que concedeix gairebé tan poques entrevistes com un dels autors amb qui se l’ha comparat, Pierre Michon. “Tot i l’aïllament del lloc on vaig néixer vaig poder dedicar-me a l’estudi, i de ben petit vaig llegir molt. Vaig descobrir que els llibres parlaven de llocs llunyans que mai no havia trepitjat: al mateix temps, el meu univers familiar i provincial –l’univers on jo vivia– formava la part explícita, límpida”.
Quan va fer els vint anys, Bergounioux va decidir anar-se’n a estudiar a París. “Fins llavors, la capital havia estat un remolí d’imatges projectades per Gaumont-Pathé una vegada al mes, als cinemes de Brive. Els parisencs tenien un estil afectat que contrastava amb la nostra simplicitat i rusticitat. Quan hi vaig arribar, però, el color real de la ciutat era d’un gris de coll de colom, cosa que no s’escapava gaire del blanc i negre de les ficcions a partir de les quals havia observat la ciutat fins llavors”.
A cavall de París –on acabaria ensenyant literatura i belles arts– i els escenaris de la seva infantesa, Bergounioux ha escrit una cinquantena de referències. La huella és un text de 1997, B-17G del 2001 i Una habitació a Holanda del 2009. “En tot el que he escrit, l’exactitud ha estat la meva preocupació principal”, assegura l’autor. “Just al darrere d’això hi ha la concisió. Potser al cap i a la fi es tracta d’un únic principi, el que segueixo, i que seria el de dir el que vull dir de la manera més neta i adequada”. La prosa de Bergounioux és meticulosa i flueix amb constància heraclitiana, sempre amb la voluntat última d’observar-se a un mateix: “Des del primer llibre, passo comptes amb el passat i interrogo el silenci que m’envolta”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 175, juny del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada